L’Abellerol (28 cm) és un ocell estival, que s’està a Catalunya només durant l’època de cria. Els abellerols arriben de l’Àfrica cap a l’abril, i se n’hi tornen a passar l’hivern a partir de l’agost i el setembre.

Ha colonitzat Catalunya durant el segle XX, on s’ha estès força per la terra baixa mediterrània. En canvi és absent als Pirineus i en totes les regions més humides i fredes de la muntanya mitjana. Tria ambients assolellats i oberts, com vores de bosc, brolles i cultius de secà (ametllers, vinyes, olivets, garrofers).

Tal i com el seu nom indica, s’alimenta d’abelles i d’altres insectes voladors de mida grossa, com ara vespes, papallones i espiadimonis. Li agrada situar-se en llocs elevats, que fa servis de talaies, des d’on vola per capturar les preses.

Cria en grups colonials, i fa el niu en marges o talussos de terra tova, on – amb ajuda de les potes i el bec – excava galeries de fins a un metres de profunditat, al fons de les quals situa la posta, de 6 o 7 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Balla la formiga, balla el formigol,
ballen les abelles amb l’abellerol.

Àngel Gimerà
Segon llibre de poesies

POESIA

“Prruip, prruip, prruip” de lluny arriba
el cant de l’abellerol
que vola en petit estol.
Ocell de colors llampants,
grocs, castanys i verds i blaus,
planeja tranquil i gràcil,
o es para als fils de la llum
i observa el temps sense pressa.
Nia en marges i talussos
foradant la terra tova
talment un pigot terrer.
Per treure el ventre de pena
-és a dir el pap, el pedrer-
fa difícils acrobàcies,
especialista del vol,
perseguint vespes i abelles:
d’aquí ve que arreu el cridin
amb el nom d’abellerol.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

Passerell (13,5 cm). A Catalunya, hi és durant tot l’any, però hi és més comú entre octubre i març, quan n’arriben per passar l’hivern, grans quantitats procedents del centre i nord d’Europa.

Es troba estès, més o menys, pertot arreu, però la seva distribució és una mica irregular. Escasseja en moltes comarques del litoral. Viu en xones amb arbustos, i evita les àrees forestals denses. Es troba des de les brolles mediterrànies fins a les landes i els matollars de l’alta muntanya. Durant la tardor i l’hivern se’l veu principalment als cultius, sobretot als guarets, i a les estepes, on s’alimenta formant grans estols.

Té una dieta granívora; menja petites llavors de plantes herbàcies silvestres i li agraden especialment les plantes ruderals dels marges de conreus i males herbes.

Fa el niu als arbustos, generalment a poca alçada. Sovint crien diverses parelles a prop les unes de les altres, formant petites colònies. La posta és de 4 o 5 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Ésser un passerell: ésser un aprenent, un inexpert.
Haver-hi passerells: haver-hi lladres.
Cantar com un passerell: cantar molt.
Estar alegre com un passerell: estar molt alegre.
Tenir passerells al cap: il·lusionar-se fàcilment, no tocar de peus a terra, somiar despert.
Omplir (a algú) el cap de passerells: fer-li tenir moltes il·lusions, atabalar-lo.

POESIA

“Txo-txo-txoc”, el passerell
-si és marcenc té el pit vermell-
volant de pla o de gairell
llença al cel un cant molt bell.

I, tot i ser passerell,
mai no ha estat un passerell.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

El voltor comú (95-105 cm) és una espècie en augment en les darreres dècades. A pesar del seu caràcter sedentari, es desplaça a grans distàncies per motius tròfics (d’alimentació).

Cria al Prepirineu i als Ports de Tortosa, en grans cingleres normalment calcàries. La resta de l’any freqüenta sobretot els Pirineus i els Prepirineus orientals i centrals. S’alimenta en zones de ramaderia extensiva, i a la primavera i l’estiu puja a les pastures alpines i subalpines per seguir els ramats.

Ocell necròfag, s’allunya de les zones de cria a la recerca de carronya. Originalment s’alimentava de cadàvers d’isards, cérvols i cabres salvatges, però, amb la regressió d’aquestes espècies, aprofita, cada vegada més, ungulats domèstics com a ovelles, cabres, vaques i cavalls. També depèn dels canyets instal·lats expressament per a la seva supervivència.

Territorial i monògam, forma colònies més o menys nombroses. El niu és una estructura malgirbada de branques i llana en entrades de coves o replans de penya-segats, on pon només un ou. El poll volarà al cap de quatre mesos i no tornarà a la zona natal fins que no serà adult, al cap de quatre o cinc anys.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Panxada de voltor: menjada excessiva, difícil de digerir (Mallorca). Es diu perquè les voltors solen patir fam, perquè no sempre troben animals morts, i quan en troben, mengen amb excés, i la panxada els dura per una partida de dies. (Diccionari Alcover-Moll)

POESIA

De tan amunt que voltes
ni ets albirat,
planador majestàtic
de coll pelat.

Pro si filustres teca,
baixes tibat,
i, afamat, t’esbatusses
pel millor plat.

Amb el ventrell ple, sembles
alatrencat,
i dius: “Que voli un altre,
jo m’he afartat.”

Senyoràs de l’altura,
de l’espadat,
ets au de llarga vida,
voltor cepat.

Celdoni Fonoll.  “Aucells”.  Lynx Edicions

El pardal xarrec (13-14 cm) és un xic més petit i esvelt que el pardal comú. Mascle i femella iguals. Pili i clatell castanys, galta blanca amb taca negra a la regió auricular i petit pitet negre. Bec negre amb base groga. Pit i regió ventral blanquinosos amb un to terrós més o menys evident. De lluny, collaret blanc estret que separa el cap del dors.

Menys lligat a l’espècie humana que el pardal comú. Defuig l’interior de pobles i ciutats. Present en conreus i masies.

Cria en forats d’edificis i d’arbres. Cria a bona part d’Europa. Sedentari, 600.000 parelles. Relativament ben distrubuït a les grans planes per sota els 1000 metres. Només és rar a les Balears, on fins i tot és absent a l’illa de Menorca.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Teuladí torredà: País Valencià.
Gorrió barraquer: Illes Balears

“Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears”.  Lynx Edicions

El mastegatatxes (13 cm) és un ocell comú durant els passos migratoris de primavera i de tardor, quan va al centre i nord d’Europa provinent de les àrees d’hivernada del golf de Guinea o a l’inrevés.

Ocasionalment, s’ha comprovat la seva reproducció en alguns indrets dels boscos pirinencs i de muntanya mitjana. Té especial preferència pels boscos caducifolis amb arbres vells plens de forats per fer-hi el niu. En època de migració es troba molt més repartit en tot tipus d’ambients arbrats, com boscos mediterranis, de ribera, àrees agrícoles o, fins i tot, jardins.

La seva dieta es compon d’invertebrats de tota classe, que caça per terra, per les branques dels arbres i també usant una perxa com a talaia, des del qual fa curtes volades per caçar insectes voladors. A la tardor i l’hivern també s’alimenta de llavors i fruits.

Cria en forats d’arbres, tant naturals com fets pels altres ocells, i també accepta amb facilitat les caixes-niu. El niu és una petita plataforma construïda per la femella a base de fulles, arrels, herbes, llana i plomes, on pon de 6 a 7 ous que covarà durant dues setmanes. Els polls, alimentats per tots dos adults, romanen al niu uns 15 dies.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Mastegatatxes: persona que sempre remuga, que en tot troba què dir.

POESIA

“Uit-pic”, el mastegatatxes,
per terra o dalt de les branques
empaita gustoses mosques
movent, frisós, cua i ales
de plomes negres i blanques,
i, tot endrapant insectes,
sembla que mastegui tatxes.

-      Mastega, mastegatatxes:
“uit-pic”, i endavant les atxes!

Celdoni Fonoll.  “60 Ocells comuns i rars”.  Lynx Edicions

La mallerenga blava amida 11 cm. Aquest petit ocell forestal és sedentari i molt comú tot l’any en terres catalanes.

Distribuïda pràcticament per tot Catalunya, és absent només al Delta de l’Ebre, la costa sud de Tarragona, l’Empordà, alguns punts de la Plana de Lleida i les àrees alpines pirinenques. Durant la cria prefereix els boscos caducifolis a la muntanya mitjana, sobretot fagedes i rouredes. També nia en conreus amb marges arbrats, en plantacions d’arbres fruiters i boscos de ribera. La resta de l’any també sovinteja canyissars d’aiguamolls, garrigues, brolles i jardins.

És principalment insectívora i agafa insectes i aranyes entre el fullatge. A l’hivern també menja nous i llavors.

La població reproductora és molt abundant, i s’han calculat al voltant de mig milió de parelles al Principat de Catalunya. És la mallerenga que cria més tard, entre finals d’abril i començaments de maig, i pot fer una segona posta al maig. Fa el niu en forats d’arbres i de pals del telèfon, entre pedres de marges, en construccions i en caixes niu.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Primavera blava. Ferreret: Nom a Menorca i País Valencià.

La mellerenga blava / repinta el freixe nu...
Miquel Desclot “Cançó de bressol” (Per la Clara)

POESIA

Blava primavera
d’arbreda i jardí,
viva i juganera
fas l’hivern més fi.

“La mallerenga blava
repinta el freixe nu”,
pare Desclot cantava
cofoi, Clara, per’ tu.

Celdoni Fonoll.  “Aucells”.  Lynx Edicions

L’esplugabous (50 cm) va començar a observar-se a Catalunya a la dècada de 1950, quan les aus residents al sud de la península Ibèrica es van desplaçar cap al nord. Actualment és comú en alguns llocs i encara es troba en expansió. A l’hivern es desplaça fora de les àrees on cria per bona part del Principat.

Viu en zones palustres a prop sobretot d’arrossars i de conreus herbacis de regadiu. A l’estiu es concentra a les principals zones de cria, com són el Delta de l’Ebre, les Illes Medes i els embassaments del Segrià, on nia en canyissars i arbredes. S’adapta a la presència humana i és molt típic veure’l acompanyant el ramat mentre cerca l’aliment.

Menja principalment insectes terrestres. Al Delta de l’Ebre els estols segueixen els tractors que feinegen pels arrossars, buscant menjar.

Les colònies de cria es formen entre finals d’abril i el maig. Els nius són plataformes de branquillons en arbres, arbustos o canyissars, on ponen de tres a cinc ous. Tres setmanes després del naixement, els polls abandonen el niu i exploren les branques properes, però encara són alimentats pels pares.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

esplugar: netejar de puces o de polls.

POESIA

Espluga’ns dels bous manaires,
esplugador esplugabous.
Neteja’ns de tants paràsits
que malmenen el país,
aquell país que alguns feien
i ara molts van desfent
mentre el ramat diu amén.

  Celdoni Fonoll.  “Aucells”.  Lynx Edicions

La cotxa cua-roja amida 13 cm. Com la cotxa fumada, cua, carpó i infracobertores caudals vermellosos. Mascle nupcial amb cara i gola negres, front blanc, dors gris cendra i pit taronja viu. Femelles es diferencies dels de la cotxa fumada per ser més clars, sobretot les parts inferiors, les quals a vegades adquireixen un to ataronjat.

Cria en indrets oberts amb arbres dispersos. Des del nivell del mar fins a boscos alpins esclarissats.

Cria a la major part d’Europa. Hiverna al sud del Sàhara. Estival d’abril a setembre. Menys de 100 parelles. Important regressió.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Cua-roja reial: Nom al País Valencià.
Coa-roja: Nom a les Balears.

“Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears”.  Lynx Edicions

El ballester (21 cm) és un ocell estival: els primers exemplars arriben a casa nostra la segona desena de març i, després de la cria, els més tardans al novembre, marxen novament a les seves àrees d’hivernada subsaharianes.

El ballester, com els altres falciots, obté volant tot el que necessita, però a l’època de cria li cal aturar-se als penya-segats per a bastir el niu i reproduir-se. El trobem arreu excepte a les grans altituds dels Pirineus o a les zones més planes de terra baixa. De tota manera, ràpidament s’està adaptant a criar en edificis, i això li permet colonitzar nous indrets i, fins i tot, grans nuclis urbans com Sabadell, Terrassa o Barcelona.

Menja mentre va volant, obrint la boca i recollint així tots els insectes voladors, aranyes i altres invertebrats arrossegats per l’aire que se li posen a l’abast. També pot menjar de nit.

Formen colònies de cria i fa el niu en esquerdes o forats de penyasegats, tant marins com d’interiors, i en murs d’edificis. Fa un niu poc elaborats a base de plomes i materials diversos agafats en vol i enganxats amb saliva. Cap a la segona quinzena de maig comencen les postes de 2 o 3 ous, que tant mascle com femella coven durant uns 20 dies. Els polls són alimentats per ambdós progenitors i volen al cap d’un mes i mig.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Ulls ballesters: ulls feridors, fletxadors, centellejants.

POESIA

Falciot de panxa blanca,
gros, esplèndid, cridaner:
quin brunzit quan talla l’aire
amb ballesta el ballester!

  Celdoni Fonoll.  “60 Ocells comuns i rars”.  Lynx Edicions

El Tallarol gros amida 13 cm. Ës un ocell sense gaires trets distintius (trets diagnòstics). Recorda un tallarol de casquet compacte i sense boina. Dors gris brunenc amb tons olivacis. Gola i parts inferiors clares, amb un to lleonat clar o sorrenc als flancs. El bec relativament curt i robust , i les potes, també grisos. Tènue anell ocular i cella clars.

Viu a sectors frescals amb matollars alts i bona cobertura. També cria en sotabosc arbustiu ben desenvolupat de boscos humits. El podem trobar fins als 2000 metres d’altitud, amb abundància màxima a la muntanya mitjana. Discrte i difícil d’observar. Canta des de l’interior del fullatge.

Estival d’abril a octubre. 50.000 parelles. Corrent als Pirineus, Pre-pirineus i NE de Catalunya. Abundant durant els passos migratoris, moment en que es troba en qualsevol punt del territori.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Busquereta mosquitera: Nom al País Valencià.
Busqueret gros: Nom a les Balears.

“Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears”.  Lynx Edicions

La merla blava (22 cm) és un ocell rupícola (parets de roca) i resident comú a casa nostra. A pesar del seu caràcter sedentari, els joves es dispersen fora de les zones de cria.

Es distribueix per les zones muntanyenques de la Catalunya seca (Serralada litoral, serres interiors del sud del Principat, Sistema Prelitoral, l’Albera, el Solsonès i el Prepirineu) i el litoral. És absent de l’Alt Pirineu i de la zona oriental humida. Prefereix els hàbitats secs i rocallosos, com ara cingles, roquissars i penya-segats. Tanmateix, tot i considerar-se una espècie mediterrània de baixes altituds, pot enfilar-se a les muntanyes fins per sobre dels 1000 metres d’altitud en vessants solells i secs. Tria també construccions en llocs habitats per criar.

La seva dieta és bàsicament insectívora, però també caça sargantanes i menja fruits.

Les parelles solen formar-se al març, i el mascle s’exhibeix fent una mena de reverència per atraure la femella. A l’abril, la femella fa el niu entre roques o pareds que omple amb vegetació. A primers de maig els polls són alimentats pels adults, i a finals dels mateix mes ja poden volar. Pot haver-hi  una segona posta.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Pàssara o pàssara solitària: antigament.

Si la pàssara està alegre a la matinada... és senyal de pluja.
Miquel Agustí. “Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”. Barcelona 1617

POESIA

A la vora de la mar
n’hi ha una aucella,
que flauteja als roquissars,
soliua i bella.

A Sinera i a Sagunt,
Mallorca i Dènia,
per la costa avall i amunt,
mediterrània.

També campa terra enllà
aqueixa aucella,
Mequinensa i Perpinyà,
Tremp i Morella.

Als Països Catalans
-la Pàtria esclava-
vola lliure pels penyals
la merla blava.

  Celdoni Fonoll.  “Aucells”.  Lynx Edicions

La Cigonya blanca amida 102 cm. Les cigonyes són típic ocells migratoris que arriben a les nostres comarques molt aviat, al febrer, i hi romanen fins a l’agost. Antigament, se n’anaven sempre a passar l’hivern a l’Àfrica, però durant els darrers anys és cada vegada més freqüent que alguns exemplars es quedin a les planes de ponent o als aiguamolls del litoral.

Nidifica només a les planes de Ponent i a l’Empordà. Els darrers anys està en procés d’expansió i cada vegada és més nombrosa. A més, es poden veure cigonyes arreu de Catalunya durant els seus viatges migratoris entre Àfrica i el centre d’Europa. Viu en planes cultivades de terra baixa, sobretot si tenen algun tipus d’ambient aquàtic. És un ocell molt conegut pel seu costum de viure prop de l’home, en pobles i fins en grans ciutats, com per exemple, Lleida.

Sovint menja en vores de rius, basses i aiguamolls, on captura peixos, granotes i serps, però també cerca pels conreus cucs, llagostes i fins i tot ratolins.

Fa un niu molt gros amb branques seques, que ocupa any rere any. Els nius se situen en edificis alts, com ara campanars d’església, sitges, i també alguna vegada en grans arbres. Pon de 3 a 5 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

“Pintar la cigonya”: Fer creure el que no és, exhibir-se vanitosament.

POESIA

Cigonya de vol solemne
cigonya dels aiguamolls,
cigonya dels nius enormes
als teus pals o als campanars,
cigonya que tornes, blanca,
cada any a l’abril i el març,
cigonya, amiga, desvetlla
amb els “clac-clac-clac” del teu bec
aquest país que no vetlla
el seu autèntic batec.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

La mallerenga cuallarga (14 cm) és una espècie nidificant sedentària molt comuna tot l’any a casa nostra. Les poblacions més nòrdiques fan desplaçaments hivernals cap al sud, generalment en estols.

Aquest ocell cria pràcticament per tot el territori, on habita boscos molt diversos tant litorals com pirinencs. Freqüenta zones  amb sotabosc i arbredes fluvials, però és més abundant als boscos d’alzina. Surera i roure. És absent a les zones molt seques o desforestades, i en parts de la franja més seca litoral, també a bona part  de les planes de Ponent i el delta de l’Ebre; i poc nombrosa a la plana de l’Alt Empordà i a l’estatge alpí de les comarques pirinenques.

Insectívora, menja especialment ous i larves que agafa de la copa dels arbres i al sotabosc.

Al març la parella basteix un niu molt elaborat, com una bossa amb una entrada lateral, i molt gros en relació amb la mida de l’ocell. Amagat en arbres o esbarzers, el niu és molt mimètic i conté entre 8 i 12 ous. Al cap de dues setmanes els polls ja poden volar.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Senyoreta: nom local.

POESIA

Boleta de plomes
en Maluquer et diu,
de la cua llarga
ocellet joliu.

Amb líquens, i molsa,
i plomes fas nius
que són obra mestra
per fora i per dins.

Acròbata destre
de branquillons fins,
sóc feliç si et sento
i et veig dalt dels pins.

Cotorreta de pit gris (30 cm). En les darreres dècades s’ha convertit en una espècie introduïda amb èxit en diversos països, gràcies a individus escapats o alliberats que han pogut reproduir-se en llibertat. A Catalunya els primers exemplars lliures van aparèixer a Barcelona a la dècada dels 70. Actualment hi ha una espècies resident nidificant que continua expandint-se per diverses zones dels Països Catalans.

Aquesta cotorra d’origen sud-americà ocupa en la seva àrea de distribució natural sabanes boscoses, conreus, pastures i zones properes a les poblacions. A Catalunya la major part de la població es localitza al Barcelonès on és habitual als parcs i jardins. També s’ha estès per importants zones agrícoles i aiguamolls, com la Plana de Lleida i el Baix Llobregat.

Menja fruits, llavors, flors i borrons d’arbres natius i ornamentals. La seva dieta variada li ha permès adaptar-se als nous ambients de reproducció urbans.

Se la considera una espècie establerta com a nidificant a Catalunya, on crien unes 650 parelles, la majoria a la ciutat de Barcelona. Els nius són grossos i fets amb branquillons, bastits en suports diversos, com ara palmeres i arbres autòctons (roures, pins, alzines) i estructures d’origen humà.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

“Cotorra”: Persona molt xerradora o que diu moltes coses de memòria i sense pensar-les.

POESIA

Verda cotorra
-bandada grofolluda -
arma camorra
baladrera i barruda.
Caldrà recórrer
a una bona batuda?

Celdoni Fonoll.  “Aucells”.  Lynx Edicions

El bruel (9-10 cm) és un ocell molt semblants al reietó. Té una franja pileal (cap) taronja en el mascle i groga en la femella. Se’n diferencia per l’amplia cella blanca i la llista ocular negra. Quan s’excita encrespa les plomes del pili mostrant el groc de la franja pileal.

Present tant en boscos de coníferes, des del nivell del mar fins a 2000 metres d’alçada. Abundant en alzinars i boscos de muntanya mitjana.

Cria bàsicament a Europa Occidental i al Magrib.

500.000 parelles. Durant el període reproductor àmpliament distribuït a Catalunya, Andorra i Balears. És absent a la depressió de l’Ebre. Migrador parcial (alguns marxen i altres es queden a passar l’hivern).

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Reiet safraner: nom al País Valencià.

Reietó cellablanc: nom a les Balears

  “Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears”.  Lynx Edicions

L’oreneta vulgar (19 cm) és un ocell estival. Arriba a casa nostra des de l’Àfrica, per a criar-hi, i hi és present entre els mesos de març i octubre.

Es troba pertot arreu, excepte a l’alta muntanya. És sobretot abundant durant els mesos de setembre i octubre, quan un gran nombre d’orenetes sobrevolen el nostre país en el seu viatge migratori cap al sud.

És un ocell propi d’ambients oberts i està molt lligat a la presència humana, però, a diferència de l’oreneta cuablanca, defuig les grans ciutats. Se la pot veure en masies, granges, nuclis rurals, conreus, prats, basses de rec.

Menja una gran varietat d’insectes voladors, que captura mentre va volant a no gaire altura.

Generalment cria prop de l’home, a l’interior d’edificis, en estables, magatzems o golfes de granges i masies; també en ponts. El niu és una mitja tassa feta de boletes de fang adherida a una biga o un mur, on ponen de 4 a 5 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

“Una oreneta no fa estiu”: un fet aïllat no es pot prendre com a norma general.

“Casa d’orenetes, molta sort i amoretes”: es diu que l’oreneta orta sort a la casa on fa el niu.

“Oronell terrer, pedra o aigua ve”: quan les orenetes volen baixes és senyal de pluja o calamarsa.

POESIA

L’oreneta matinera,
sigui estiu o primavera,
per llevar-se el sol no espera,
i refila, refilera,
al fil de la llum primera.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

El falciot negre (16,5 cm) és un ocell típicament migratori que ve a Catalunya només per a reproduir-se; arriba a l’abril i el maig, i se’n torna al juliol i l’agost. Hiverna a l’Àfrica tropical i del sud.

És un habitant característic de pobles i ciutats que es troba arreu de Catalunya. Manca només a les zones altes dels Pirineus o en indrets molt despoblats. Per alimentar-se es pot desplaçar a distàncies considerables.

Caça insectes al vol. Els grups cridaners de falciots maniobrant amb gran rapidesa pel cel, de vegades a gran altura, són una imatge molt peculiar a l’estiu.

El falciot és un ocell que nia en colònies, fa el niu als forats, sota teules i escletxes de tota mena d’edificis, però també als murs i ponts. Localment també als penya-segats de les muntanyes i rarament en forats d’arbres. Pon de 2 a 4 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Falcia, falcilla, falcillot: altres noms locals del falciot.

Quina bellugadissa d’orenetes i falcies!
Joaquim Ruyra, Pinya de rosa

Els falciots dallaven l’aire.
Josep Carner, “Full de rosa”, Ofrena

POESIA

Xisclen falciots
en la tarda mansa
de finals de juny
quan l’estiu, content,
és un jovencell
amb la cara encesa.

Dins del blau més pur,
passant, traspassant
amb vol persistent
i aerodinàmic,
arran d’horabaixa
xisclen falciots.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

El blauet (16,5 cm) es pot veure durant tot l’any, però és molt més comú durant la tardor i l’hivern, atès que – de l’agost al març – arriben molts ocells migratoris des del centre i l’est d’Europa.

Viu per tot el país, als rius, basses, llacunes i altres zones amb aigua, incloent-hi també aiguamolls i llacs de parcs o jardins urbans. També se’l pot trobar a la vora de la mar. És més comú a les comarques més humides de l’est del país, com, per exemple, el Ripollès, Osona o l’Empordà. Fora de l’estació reproductora abunda especialment en alguns aiguamolls del litoral.

Menja petits peixos i invertebrats aquàtics. Pesca des d’una atalaia o immobilitzat-se a l’aire fent l’aleta, des d’on es deixa caure per capbussar-se i agafar les preses amb el bec, en forma d’arpó.

Nia als talussos de terra al costat de l’aigua, on excava galeries per fer-hi el niu. Pon de 4 a 8 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Alció, arner, botiguer, dormissó: altres noms locals del blauet.

L’hermós blauet que entre nenúfars nia..
Jacint Verdaguer, “Cant tercer: L’encís”, Canigó

POESIA

Vistós blauet
d’agut piulet,
capgròs alat,
bec majestàtic,
cuaescapçat,
sotges, estàtic,
el riu pausat
i no perd pista
la teva vista,
que si es despista
l’insecte aquàtic
o el peix peixet,
tu, democràtic,
tant l’un com l’altre,
en igual dret,
penses abatre
clavant becada i,
d’una bocada,
al pap de pet.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

L’estornell (21 cm) abans era només un ocell hivernant, però des de la dècada dels 60 ha colonitzat Catalunya i ara hi ha una nombrosa població resident que es pot veure tot l’any. Durant el període d’octubre a abril és molt comú perquè arriben grans estols d’estornells migratoris del centre i nord d’Europa que passen l’hivern al nostre país.

L’estornell és un ocell dels espais agrícoles i els prats que es pot trobar per tot Catalunya, excepte les zones més altes dels Pirineus. Molt comú als voltants dels masos i als pobles petits. Abunda especialment a les planes cultivades de ponent. A l’hivern els estornells s’apleguen en espectaculars estols per dormir, tant en zones rurals com en places i jardins urbans.

Té una dieta molt variada. Consumeix una gran varietat de plantes, fruita (raïm, cireres i olives), però també molts insectes i cucs de terra.

És de costums molt gregaris i cria en colònies. Fa el niu en forats de les parets o sota les teules, en tota mena d’estructures i edificis. Més rarament cria als forats dels arbres. La posta és de 3 a 6 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

“Quin estornell!”: es diu d’na persona viva, astuta.

POESIA

L’estornell és una plaga
a la vinya i l’olivar,
on endrapa de baldraga.
Mig camperol, mig urbà,
busca-raons, xarlatà,
gallard i actiu, no fa vaga
ni al joquer del canyissar.
Quan el sol, tranquil s’amaga,
en negres bandades va
i el seu so inquietant propaga:
xiulets de foll albardà.

Bell nom, nombrosa nissaga,
és una plaga, i una plaga
temuda pel terrassà.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

L’aligot comú (54 cm) és, a casa nostra, un rapinyaire comú i sedentari, tot i que, a l’hivern, a les zones més favorables – sobretot àrees conreades i pastures – es concentren exemplars provinents d’altituds més elevades o àrees molt boscoses, i també individus originaris del nord d’Europa, on l’espècie és migratòria.

Podem trobar aligots pràcticament a tot el país. Li agraden sobretot les àrees on es barregen conreus i pastures amb boscos, tant a terra baixa com a les muntanyes. Tot i que no nia a grans altituds, sí que puja a caçar a les landes i els prats alpins.

És un caçador diürn amb una dieta força variada, sobretot de mamífers com talpons, rates, ratolins i conills, però també d’altres vertebrats com amfibis, rèptils i ocells i invertebrats com llagostes i cucs de terra.

A principi de primavera la femella pon de 2 a 4 ous en un niu que la parella ha construït amb branques i ha folrat amb fulles verdes a la capçada d’un arbre, sovint proper al tronc principal. També pot refer nius d’anys anteriors, els quals, a força de d’afegir-hi branques, poden arribar al metre i mig de diàmetre. La incubació dura una mica més d’un mes, i els polls alimentats per ambdós adults, triguen a volar uns cinquanta dies.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Aligot: dit d’una persona alta i desmarxada.

POESIA

D’estirp aguilenca,
robust aligot,
planúries, muntanyes,
boscos i conreus
i costes rocoses
són els teus grans feus.

Coll curt, ales amples,
amb la cua oberta,
miolant planyívol
planes llargament,
sol o en companyia,
fent cercles pel cel.

Quiet i ben visible,
parat dalt d’un pal
estàs a l’aguait
del que es mou per terra,
i caus per sorpresa
damunt de les preses.

Perquè els camps neteges
de rosegadors
ets un rapinyaire
beneficiós.
(Cal que no ho oblidin
els mal caçadors,
perillosa raça
de depredadors.)

Celdoni Fonoll.  “60 ocells comuns i rars”.  Lynx Edicions

El xoriguer comú (33,5 cm) resideix tot l’any a casa nostra. En molts indrets és sedentari, però en algunes àrees de muntanya marxa després de la cria per hivernar a més baixa altitud. Ens arriben també exemplars forans durant l’hivern i el passos migratoris.

És el rapinyaire diürn més comú. El trobem arreu, tant a nivell de mar com a l’alta muntanya pirinenca, sempre que tingui indrets per fer-hi el niu i àrees obertes per a caçar com prats, estepes o conreus de tota classe.

Com tots els membres de la seva família, és un ocell caçador. Localitza les preses des de l’aire fent l’aleta (restant amb la cua oberta i movent rítmicament les ales però sense desplaçar-se), i després s’hi llança en picat per capturar-les. La seva dieta és molt variable: menja des de talpons i altres petits mamífers fins a grills o altres insectes, sargantanes, petits ocells, etc.

Cria en forats i lleixes de penya-segats tant de muntanya com marins, en tallats fluvials, en grans edificis com castells o esglésies, i també aprofita nius desocupats de còrvids. Generalment, durant el mes de maig fa la posta de 4 a 6 ous, que seran covats sobretot per la femella durant unes 4 setmanes. Un cop neixin, els pollets es quedaran al niu aproximadament 1 mes, fins que siguin capaços de poder volar.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Moixet, xoric, xoriguer gros.
Altres noms locals

POESIA

Sense vent o contra vent
fa l’aleta el xoriguer
-falcó petit i valent-,
cel amunt i a camp obert.
Tot d’una es llança en picat
contra preses dissortades:
ocells i rosegadors,
i altra fauna més menuda,
que mata a tall de falcó
d’un cop de bec a la nuca.

“Qui, qui, qui” esgaripa i crida
prop del niu el xoriguer,
jugat i fent cabrioles
-ell, tan fort; altiu, sever-
quan el zel el fa fester
i er uns moments l’estova.

Celdoni Fonoll.  “60 ocells comuns i rars”.  Lynx Edicions

El tord (23 cm) és un ocell principalment hivernant. Entre octubre i març/abril n’arriben a grans quantitats procedents del centre i el nord d’Europa. També hi ha, però una població nidificant molt més reduïda.

Com a hivernant, és comú arreu i se’l troba en brolles, vores de bosc, conreus amb bardisses, fileres d’arbres i olivets. En canvi, com a nidificant és un ocell dels ambients forestals humits, principalment racons obacs de serres i muntanyes. Actualment, però està en expansió i cada cop es troben nius amb més freqüència a les comarques meridionals.

Menja molts invertebrats, com erugues, caragols i cucs de terra. Durant la tardor i l’hivern afegeix a la dieta fruits i baies, especialment olives.

Fa el niu a les capçades dels arbres o als arbustos, sovint a no gaire alçada. La posta és de 3 a 5 ous.

 CULTURA POPULAR I LITERATURA

“Per Sant Macià, l’oreneta ve i el tord se’n va”:
sant Macià és el 25 de febrer.

“Horabaixa cauen els tord”:
cal esperar el moment oportú perquè s’esdevinguin les coses.

“Pardals, tords i estornells són mals ocells”:
ho diuen els pagesos perquè són ocells que se’ls mengen les collites.

POESIA

No sabem què diu el tord
ni si és un trobador clus,
un tonadillero obtús
o un maltractat cantautord.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

La població de cuereta blanca (18 cm) és majoritàriament resident. A més de setembre al març ens arriben, per passar-hi l’hivern, moltes cueretes procedents del centre i nord d’Europa.

Es pot trobar per tot arreu, bé que durant l’època de cria esdevé molt escassa i manca a les comarques costaneres més meridionals. A la primavera i a l’estiu viu prop de l’aigua, en rius, basses, però també en granges o corrals de bestiar. Durant la resta de l’any es comuna per prats, pastures i, sobretot, pels arrossars i altres conreus de regadiu de la plana.

Menja molts invertebrats i insectes, però també petites llavors.

Fa el niu en cavitats entre roques, balmes, ponts o murs. També a les teulades o a les parets dels masos i les cases dels pobles. La posta és de 4 a 6 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Cuera, cueta, cuscueta, gafarda, pastorella, pastoreta, titina.
Altres noms locals

Rumbejant i fent més postures que una cuereta.
Narcís Oller (Figura i paisatge)

POESIA

Pastorella, pastoreta,
misteriosa senyoreta
esvelta, elegant, coqueta
que pastures, d’etiqueta,
al jardí, el camp, la placeta
sacsejant cap i cueta.

De cop t’alces, poc discreta,
entre espantada i mofeta
d’algun fals tret d’escopeta.
O potser és que vius distreta,
passant de déu i el banyeta,
amb volada prou desfeta
- és la cua, cuereta,
que et fa, volant, la punyeta?-
te’n vas, ondulant i dreta,
“ti-rit, ti-rit”, pastoreta.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

El bernat pescaire (94 cm) és present tot l’any a Catalunya. La petita població resident, s’incrementa, des del mes de juliol i fins al mes d’abril, amb exemplars d’origen nòrdic.

A l’hivern i en migració se’ls troba pels ambients aquàtics arreu del país. A l’estiu, en canvi, és escàs, tot i que està en expansió. Fins fa pocs anys, l’única colònia de cria era al Parc Zoològic de Barcelona (iniciada el 1971 per individus escapats de les gàbies), però, a poc a poc, s’han anat instal·lant parelles tant a l’interior com al litoral.

Habita rius, llacunes, embassaments o aiguamolls, i fins i tot àrees cultivades lluny de l’aigua; a l’època de cria està lligat a les zones humides amb canyars o arbres de ribera, on bastir-hi el niu.

Caça una gran varietat d’animals: peixos, granotes, serps, insectes i petits ocells i mamífers. Sovint es queda a l’aguait vora l’aigua llargues estones, immòbil i amb el llarg coll encongit, fins que arriba el moment de disparar-lo endavant i encertar amb el poderós bec la incauta presa.

Sovint cria en colònies, de vegades amb altres espècies d’ardeids. Construeix el niu dins els canyars, fent una gran plataforma amb les mateixes canyes, o en les capçades d’arbres, fet de branques. Pon entre 3 i 5 ous, que la parella cova durant unes tres setmanes, i després crien els polls unes vuit setmanes més.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Bernat pescaire, /  tira’t a l’aigua;  /  pesca un peix,  /  menja’t el greix.

Popular

POESIA

Bernat pescaire,
valent bernat,
pels aiguamoixos
vas, espigat,
sotjant els peixos,
plomall al cap
i bec de daga,
per omplir el pap.
Quan el vol alces,
coll arronsat,
potes esteses,
alacorbat,
enorme, passes
amb majestat.
Valent pescaire,
bernat, bernat,
so de trompetes
al camp negat.
Bernat pescaire,
valent bernat,
toca trompetes
de llibertat,
que ens malbaraten
veu, terra i blat.

Celdoni Fonoll.  “60 ocells comuns i rars i de noms singulars”.  Lynx Edicions

La major part de la població de garses (46 cm) és sedentària, tot i que durant la tardor i l’hivern alguns exemplars poden fer desplaçaments de curt abast.

És comuna per tot arreu; només manca a les zones més altes dels Pirineus. Viu en tota mena d’ambients oberts amb arbres o arbustos, com ara zones agrícoles, prats i també en parcs i jardins de pobles i ciutats. Antigament no se la trobava a les comarques més seques, però l’expansió dels regadius li ha permès colonitzar també aquestes zones del país.

Menja gairebé de tot: insectes, cargols, fruita, llavors. Així mateix, és una gran depredadora de nius, menjant-se els ous i els pollets. També s’alimenta sovint als abocadors.

Fa nius de branques tancats en forma de globus, que situa en arbres o arbustos. La posta és de 4 a 7 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Donar garses per perdius: enganyar, ensarronar.

Ésser més lladre que una garsa: ésser un lladregot.

Xerrar més que una garsa: xerrar molt.

Fer la garseta (a algú): fer-li la guitza, la punyeta.

POESIA

La garsa escridassa
l’enemic que passa,
grollera, arrogant,
astuta, insolent,
bella, elegant,
i desvergonyida.
De blanc va vestida
i negre brillant.

Lladregota pispa,
en temps de tardor,
les ametlles plenes
dels ametllerars
i les colga a terra
per quan vingui el fred.
Pro, distreta garsa,
oblida l’indret
on el rebost guarda i,
pagesa inconscient,
ametllers fa néixer
en llocs sorprenents.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

El Gafarró (11,5 cm) es pot veure tot l’any perquè és un ocell resident, tot i que els que viuen en les zones més fredes poden desplaçar-se cap a indrets més temperats durant l’hivern. A més, de novembre a febrer n’arriben molts de migratoris procedents de l’Europa central.

Se’l troba per tot Catalunya, des de la vora del mar fins als boscos subalpins de pi negre als Pirineus. Viu en ambients molt variats, des dels forestals oberts fins a cultius o parcs i jardins amb arbres en pobles i ciutats. Li agrada molt criar al xiprers, però també abunda al fruiterars de regadiu (pomeres, presseguers) i als de secà (oliveres i ametllers)

Menja llavors de plantes herbàcies. Li agrada molt alimentar-se entre les herbes de les vores dels camins o les males herbes dels conreus.

Fa el niu a les capçades dels arbres i la posta és de 3 a 5 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

...li va ensenyar un niu
de gafarrons d’aquells més rossos...

Jacint Verdaguer,
“Lo rabeig”, Jovenívoles

POESIA

Dolç, xerrica el gafarró,
entre vol i saltiró,
lluint el cosset, bufó,
d’un groc-verd encantador.
Pro xerrica amb tant fervor
que se’t fa atabalador.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

El Verdum (14,5 cm) el podem veure tot l’any. La població nidificant pot fer desplaçaments importants fora de l’estació reproductora. Així mateix, entre novembre i abril n’arriben força de migratoris procedents del centre i del nord d’Europa.

Li agraden els ambients forestals oberts, com vores de bosc i clarianes. És força comú als fruiterars, les plantacions d’oliveres i ametllers de les arbredes de ribera. També es troba en urbanitzacions, parcs i jardins urbans i fins i tot en aiguamolls litorals amb arbres isolats o arbustos. És comú a la terra baixa i la muntanya mitjana, i s’endinsa als Pirineus pels fons de les valls.

Menja tota mena de llavors de plantes silvestres, de marges de camins, males herbes dels cultius... Durant la primavera també consumeix insectes.

Basteix els nius a les capçades dels arbres o d’arbustos alts. Pon de 3 a 5 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

En algunes contrades s’anomena VERDEROL

Renegar com un verdum: Renegar molt

Tenir verderols al cap: ésser un capverd, tenir poc seny, somiar despert.

POESIA

“Rum-rum-rum.”

Verdeja el verdum
robust i elegant,
i el bosquet fragant
tot és un “rum-rum”.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

El Tallarol de casquet (12-15 cm) és una espècie resident.

És un ocell de matolls i arbustos, d’ambient mediterrani o de bosc de muntanya mitjana. El tallarol de casquet és sobretot abundant a les zones forestals humides.

La seva dieta varia segon l’època de l’any: a la primavera i l’estiu mengen sobretot invertebrats com escarabats, cucs, papallones, mosques o aranyes, mentre que a la tardor i l’hivern s’alimenten sobretot de fruits i baies silvestres.

La presència de tallarols se sol percebre pels insistents cants dels mascles quan, arribada la cria, marquen el territori. El niu és una cassoleta de fulles, brins d’herba i branquillons, ben amagat entre les branques d’arbres o arbustos, sovint amb punxes. La posta és de 3 a 5 ous, la incubació no arriba a les dues setmanes i els polls romanen al niu alimentats per ambdós adults entre deu i setze dies.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Busquereta de casquet (País Valencià)
Busqueret de capell (Illes Balears)

POESIA

Heus-ne aquí una bona llista:
la tallareta vulgar
la balear (abans sarda)
i també la cuallarga,
el tallarol de garriga,
el de casquet, el capnegre
i, ull polit, l’emmascarat.

No hi són pas tots al llistat,
pro aquest set, els més comuns
busquerets i busqueretes
del nostre allargat terrer,
formen un bonic estol
d’ocells petits i eixerits,
goig de brolles i bosquets.

Celdoni Fonoll.  “60 ocells comuns i rars i de noms singulars”.  Lynx Edicions

El Mosquiter comú (10-12 cm) és de formes arrodonides. Parts superiors bru olivàcies. Parts inferiors un xic més clares, amb flancs i laterals del pit sovint d’un to més cremós, però que contrasten poc amb les parts superiors. Cella, anell ocular i gola clars. Potes i bec molt foscos.

Cria en boscos humits amb sotabosc, des d’alzinars litorals fins a boscos subalpins i, des de fa poc , també en boscos de ribera  de plana. Abundància màxima en caducifolis de muntanya mitjana. A l’hivern , canyissars i bardisses en aiguamolls, rius i canals, així com també en conreus mediterranis i a l’interior de pobles i ciutats , on no és rar observar-lo buscant pugó a les plantes dels balcons.

Discret durant el període reproductor, es deixa veure amb facilitat a l’hivern. Cria a la major part d’Europa. A l’hivern, només al sud i l’oest. A casa nostra tenim unes 80000 parelles.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Ull de bou (Illes Balears)

 “Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears”.  Lynx Edicions

La Merla (25 cm) és bàsicament sedentària, però durant l’hivern alguns exemplars poden fer desplaçaments cap a zones de clima més favorable, i també poden arribar alguns ocells migrants centreeuropeus.

És un ocell comú per tot el país, des de la costa fins als Pirineus. Manca només a les zones més altes del Pirineu i en algunes àrees on no hi ha ni arbres ni mates altes, com per exemple els arrossars del Delta de l’Ebre. Viu en tota mena d’ambients amb arbres o arbustos alts, preferentment si tenen sotabosc o mates espesses. Tolera força bé la presència humana, i per això està molt estesa a les zones urbanes, on viu als parcs i jardins, però també en patis i terrasses, només amb la condició que hi hagi una vegetació densa.

Menja tota mena d’invertebrats; li agraden molt els cucs de terra, però també els caragols, els llimacs, les erugues, etc.

Fa els nius als arbustos o als arbres, sovint a poca alçada. La posta és de 3 o 4 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Agafar una merla: emborratxar-se. “Aquest ha agafat una bona merla.”

POESIA

Xiuladora merla,
volant ras t’esmunys
entre les arbredes
o fas, mansa, el niu
en jardí ombradiu.

Juganera i tendra,
del bosc negra perla,
encisera merla.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

El Colom roquer (33 cm) és una espècie present tot l’any.

El colom és un ocell domèstic o comensal de l’home, que es troba – molt comú – per tot el país. Només manca, o hi és molt escàs, a les zones més despoblades. És un dels ocells més habituals dels nostres pobles i ciutats, on pot arribar a ser abundant. Per alimentar-se es desplaça als cultius. En algunes comarques també hi ha poblacions salvatges que crien als cingles.

En principi és granívor: menja una gran varietat de llavors i més rarament petits invertebrats. A les ciutats, però, s’alimenta de tota mena de deixalles.

El colom acostuma a fer els nius en els forats o replans de tota mena d’edificis. A Catalunya pot criar durant tot l’any.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Fer volar coloms: il·lusionar-se inútilment, no tocar de peus a terra,
perdre el temps.

El colom menja or i caga plom: és car de mantenir i no dóna guanys.

POESIA

Cregut, parrupa el colom
i, pompós , va fent el tomb
al voltant de la coloma
ben estarrufat de ploma.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

El Gavià argentat (52-58 cm) és una espècie resident.

Robust. Blanc amb el dors gris i la punta de l’ala negra. Potes i bec grocs, amb taca vermella a la mandíbula inferior.

Nidifica en illots i penya-segats marins, sorrals amb vegetació, illes en zones d’aiguamoll i en edificis.

Molt lligat a l’activitat humana. S’alimenta sobretot als abocadors i en conreus. També depreda altres espècies, entre els quals els coloms de les ciutats, i segueix vaixells de pesca. Defensa ferotgement el seu territori.

És una espècie en expansió. Abundant al litoral i cada vegada més també en embassaments interiors. 30000 parelles. Principals colònies de cria a les Illes Medes i al Delta de l’Ebre amb unes 10000 parelles a cada lloc.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Gavinot argentat mediterrani (País Valencià)
Gavina (Illes Balears)

 “Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears”.  Lynx Edicions

El Tallarol capnegre (13-14 cm) és una espècie resident.

És un ocell de matolls i arbustos, d’ambient mediterrani o de bosc de muntanya mitjana.

La seva dieta varia segon l’època de l’any: a la primavera i l’estiu mengen sobretot invertebrats com escarabats, cucs, papallones, mosques o aranyes, mentre que a la tardor i l’hivern s’alimenten sobretot de fruits i baies silvestres.

La presència de tallarols se sol percebre pels insistents cants dels mascles quan, arribada la cria, marquen el territori. El niu és una cassoleta de fulles, brins d’herba i branquillons, ben amagat entre les branques d’arbres o arbustos, sovint amb punxes. La posta és de 3 a 5 ous, la incubació no arriba a les dues setmanes i els polls romanen al niu alimentats per ambdós adults entre deu i setze dies.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Busquereta capnegra (País Valencià)
Busqueret capnegre (Illes Balears)

En general la fauna no depèn tant dels condicionaments climàtics com la flora i, per tant, es fa més difícil parlar d’una fauna pròpiament mediterrània. Això no obstant, hi ha alguns elements mediterranis característics, com els ocells del grup dels tallarols...

Ramon Folch, Lluís Ferrés, Miquel Monge
“La fauna mediterrània”, Mediterrània

POESIA

Moixonets de bec primet,
esvelts, fins, bellugadissos,
plomatge de tons suaus
i xerradissa diversa,
tallarols i tallaretes
donen vida a esbarzerars,
arbredes, jardins i parcs.

Celdoni Fonoll.  “60 ocells comuns i rars i de noms singulars”.  Lynx Edicions

Al pati de l’escola és un habitant força habitual.
El Pit-roig (14 cm) el podem veure tot l’any. Durant els mesos hivernals n’arriven molts exemplars que provenen del centre i nord d’Europa.
En l’època de nidificació és un ocell forestal que evita les contrades més àrides, i manca per tant a les planes de Ponent i a les comarques meridionals tarragonines. Durant l’hivern, en canvi, s’estén i esdevé un dels ocells més comuns arreu del país. Viu en tota mena d’ambients amb presència d’arbres, com boscos, conreus, clarianes i vores de bosc o jardins urbans. És un dels ocells més freqüents en pobles i ciutats.La seva dieta és variada: durant la primavera i l’estiu s’alimenta de petits invertebrats, i a la tardor i l’hivern menja molts fruits carnosos (baies)

Cria en zones amb força vegetació. Fa els nius en forma de cassoleta, a terra, ben amagats entre arbustos o bardisses. La posta és de 3 a 6 ous.

 CULTURA POPULAR I LITERATURA

En algunes contrades s’anomena RUPIT

Magre com un rupit: Persona o animal molt magre (grassonet)

Pobre com un rupit o Més pobre que un rupit: persona molt pobra. 

POESIA

Càndid, el pit-roig
-arrupit rupit,
pobre i emmagrit-
repica monedes:
“tic-tic, tsip, tsissip”
o canta planyívol,
al bosquet, al marge,
al jardí adormit.
Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

La mallerenga emplomallada (11,5 cm) és resident i força sedentària, tot i que a la tardor i l’hivern pot realitzar, juntament amb altres mallerengues, petits moviment d’abast local.

La podem trobar pràcticament a totes les zones forestades, des de nivell del mar a 2000 metres d’altitud; només manca a les àrees més obertes de ponent, l’Empordà i el Delta de l’Ebre.

Viu en rouredes, alzinars i fins i tot en jardins, però el seu hàbitat principal són els boscos de coníferes, des de les pinedes de pi blanc de terra baixa fins als boscos muntans  de pi roig i els alpins de pi negre.

La seva dieta varia segons l’època de l’any; a la tardor i l’hivern menja sobretot petites llavors de coníferes, mentre que a la primavera i l’estiu s’alimenta d’insectes i petits invertebrats que captura a l’escorça i entre les fulles dels arbres. Com altres mallerengues, té el costum d’emmagatzemar menjar en forats i escletxes de troncs.

La cria comença a finals de març o principis d’abril en les zones càlides del país, i fins atres setmanes més tard en les zones de muntanya més fredes. Nia en cavitats naturals dels arbres, en nius vells de picots o, fins i tot, excavant ella mateixa forats en la fusta vella; també accepta de bon grat les caixes niu. La posta és de 4 a 8 ous que la femella cova durant dues setmanes.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Capellanet (nom al País Valencià)

El capellanet és fàcilment distingible pel seu característic plomall al cap, com si s’haguera adormit sobre la molsa d’un tronc, i en el moment d’incorporar-se sobresaltat per les nostres veus, les fines plometes se li hagueren quedat encrestades. A contrallum, en les altures dels pins, aquests curiós pàrid aconsegueix una silueta inconfusible; de branquilló en branqueta, amb uns petits salts calculats, sovint amb algun insecte esparracat penjant del bec, el capellanet té un no sé què d’ocell baliga-balaga, impertinent i predicador.

Martí Domínguez
“Tres ocellets i mig”, Històries naturals
(El temps, 815, 25-31.1.2000)

POESIA

Mallerenga emplomallada,
valencià capellanet,
“zic, zic, zic” de branca en branca
sermoneges, belluguet;
o empaites alguna cuca
sense treure’t el barret.

Celdoni Fonoll.  “60 ocells comuns i rars i de noms singulars”.  Lynx Edicions

El pinsà comú (15 cm) és present tot l’any a Catalunya, però a la tardor s’hi afegeix una població molt nombrosa del centre i nord d’Europa que vé a passar-hi l’hivern. Aquests pinsans migratoris arriben a l’octubre i se’n tornen cap al març.

Durant l’hivern és un dels ocells més comuns i se’l pot trobar una mica pertot arreu, especialment en cultius, prats i vores de bosc. A l’època de reproducció viu en ambients forestals de tota mena.

Durant la primavera i l’estiu menja sobretot invertebrats, mentre que durant la resta de l’any es poden veure grans estols de pinsans cercant llavors per terra.

Fa el niu a les capçades dels arbres o en arbustos alts. La posta és de 4 a 6 ous.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

Alegre com un pinsà: persona alegre

Dur tanta carn com un pinsà: estar magre (prim)

Ésser poruc com un pinsà: tenir por

POESIA

Piteja el pinsà
alegre i feixuc,
missatger del fred,
rossinyol poruc.

El pinsà canta fent “bit-bit-bit” o “pit-pit-pit”, per això es diu que piteja. Arriba amb el fred, excepte al Pirineu i altres llocs alts, que hi és tot l’any. A la primavera i a l’estiu “fa el rossinyol” – per dir-ho com els ocellaires - quan refila. Té fama de poruc.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

La cotxa fumada (14,5 cm) és resident però amb marcades diferències en l’ocupació del territori, ja que a les zones d’alta muntanya és estival i a l’hivern baixa cap a la plana mediterrània i el litoral, on durant la migració i l’hivern (d’octubre a maig) també ens arriben exemplars de contrades més nòrdiques.

En època de cria viu sobretot a les muntanyes, on sovint la veiem a les teulades de pobles i masies; als Pirineus, s’hi ha trobat criant fins als 2700 m d’altitud. Li agraden els terrenys abruptes i els penya-segats; també pot ocupar hàbitats artificials com murs d’edificis i embassaments o pedreres. Menys abundant, però, també cria a terra baixa, com ara als jardins periurbans de Barcelona. Fora de l’època de cria està molt més repartida, en zones urbanes i rurals, conreus i fins hi tot estepes.

És un ocell insectívor que menja de tota classe de petits invertebrats que busca en escletxes de parets, entre les pedres i la vegetació o fent curtes volades des d’una talaia. També s’alimenta de fruits i llavors de diverses plantes.

La cria comença a finals d’abril o inicis de maig. El niu és una cassoleta de matèria vegetal, situada en forats i replans de parets rocoses o murs. La posta consta de 3 a 5 ous que cova la femella en dues setmanes. Els polls sovint abandonen el niu abans de poder volar.

CULTURA POPULAR I LITERATURA

L’aire era escàs i la diada llorda,
el sol ja començava a fer caliu;
a l’entreforc d’una prunera borda
una cotxa fumada feia el niu.
                                                        Josep Mª de Sagarra
                                                                       “Elvira”, El mal caçador

POESIA

El fum l’ha ensutjada
d’un foc ancestral,
les ales cendroses,
rogenca la cua,
que mou, nerviosa,
cap baix i cap dalt.

(fragment)

Celdoni Fonoll.  “60 ocells comuns i rars i de noms singulars”.  Lynx Edicions

La gavina vulgar (35–38 cm) és molt local i més aviat escassa durant la primavera i l’estiu. Per contra, esdevé força abundant entre el setembre i el març, quan grans quantitats de gavines procedents del centre i nord d’Europa, vénen per passar-hi els mesos freds.

Durant la tardor i l’hivern se la pot veure una mica pertot arreu en les planes i valls fluvials, tot i que és més comuna al litoral. Se la troba en aiguamolls, llacunes, rius, embassaments, llacs, cultius; també per tota la costa, però sense endinsar-se gaire enllà de la mar. Com a nidificant només es troba al delta de l’Ebre i a Ponent.

És un ocell de dieta molt variada, sovint comensal de l’home. Menja peixos seguint les barques de pesca, visita regularment cultius i abocadors; però també captura insectes, cucs de terra i tota mena de petits animals.

CULTURA POPULAR

“Quan la gavina fa el caragol, mestral remou” (Dita)

POESIA

Plana elegant la gavina
i té la veu riallera
perquè els pobles de marina
li canten una havanera.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

El tudó (41 cm) el trobem durant tot l’any. Durant la tardor i l’hivern, entre setembre i abril, també arriben tudons migratoris per passar-hi l’hivern.

Es distribueix per tota mena d’ambients forestals, tant boscos densos com bosquines. És comú per tot el país, des del litoral fins als boscos subalpins d’avets i pins del Pirineus. Manca només al Delta de l’Ebre i és local i escàs a les planes cultivades amb oliveres i garrofers del migjorn. Mostra una certa predilecció per les rouredes i els alzinars, sobretot si tene  a prop zones obertes o cultius.

Menja una gran varietat de brots de les fulles dels arbres, fruits i llavors. Pot cercar l’aliment tant a dalt dels arbres com a terra.

Fa el niu a les capçades dels arbres, a força alçada. La posta és de 2 ous.

                                                       CULTURA POPULAR

                        Gras com un tudó o més gras que un tudó: persona o animal gras.

                                                              POESIA

Aixec d’ales entre roures,
gras i esquerp passa el tudó
o remuga dins les heures
la monòtona cançó:

“Quan teeenia blat
no teeemia sac:
araaa que tinc sac,
araaa no tinc blat.”

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

La cadernera (12 cm) la podem veure durant tot l’any, tot i que és més abundant durant la tardor i l’hivern, quan n’arriben moltes de migratòries del centre i del nord d’Europa.

És un ocell comú que es pot trobar arreu. Tot i que prefereix els ambients assolellats de terra baixa, també viu a les muntanyes, fins i tot al Pirineus. Viu en una gran varietat d’ambients forestals oberts, com jardins i cultius amb arbres.

Té una dieta granívora, i li agraden especialment les llavors dels cards.

Nidifica als arbres, rarament en arbustos alts. Els nius són cassoletes teixides d’herbes que els ocells lliguen fortament als branquillons. La posta és de 3 a 5 ous.

                                                       CULTURA POPULAR

                                  Cadernera: persona que xerra molt i que és pretensiosa.

                                                               POESIA

La cardina amb alegria,
i sense saber harmonia,
combina la melodia
amb una total maestria,
i escampa la lletania
entre el card, la satalia,
el panical, la masia,
i el jardí de Rosalia.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

La puput (28 cm) és una au migratòria que ve al nostre país per reproduir-se i se’n va cap a l’Àfrica durant els mesos hivernals. Com que és molt primerenca, la podem veure ja a partir de finals de gener a Catalunya, on hi restarà fins a l’agost o setembre. Alguns exemplars poden estar-se durant tot l’hivern en els indrets de clima més suau.

S’estén arreu del país, excepte a les zones altes dels Pirineus. Com que no li agrada el fred, viu a la terra baixa i a la muntanya mitjana, on busca les solanes. Abunda sobretot en ambients rurals, en zones de mosaic entre conreus, clarianes de bosc, i masos o petits pobles. També se la pot trobar, encara que molt més escassa, en parcs i jardins de les ciutats.

CULTURA POPULAR

Tenir puput: tenir peresa

Semblar un niu de puputs: lloc desordenat i brut.

POESIA

Put fort el puput
cantant “pu-pu-put”,
vistós, crestallut
i renyant tossut
amb bec llargarut.

Pro el bon temps ha dut.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

La mallerenga carbonera (14 cm) és un ocell sedentari, i només els exemplars que viuen a les zones més fredes poden desplaçar-se cap a indrets de clima més suau durant l’hivern.

Es tracta d’un dels ocells més estesos de Catalunya, comú des del nivell del mar fins als boscos dels Pirineus. Com que és molt adaptable, es troba en tota mena d’ambients amb arbres o arbusts alts, boscos, bosquines, cultius arbrats, jardins i parcs urbans.

Insectívora, però durant la tardor i l’hivern també menja llavors, especialment menja pinyons. És un dels pocs ocells que es menja regularment les erugues de la processionària del pi.

CULTURA POPULAR
Xerrar com una mallerenga: xerrar molt.

POESIA

“Tot estiu!”, canta
la mallerenga grossa
i el cru febrer
el bec menut li glaça.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions

Més gran que la tórtora, amb la cua més llarga i menys arrodonida; collar negre; meitat exterior de sota la cua de color blanc. (1)

La tórtora turca (33 cm) va arribar a Catalunya des de França entre els anys 1977–1980, i va anar ocupant tot el territori de terres baixes fins assolir la distribució actual. L’espècie és present a Catalunya durant tot l’any, essent més abundant a tota la franja litoral (exceptuant el delta de l’Ebre), seguida de les planes interiors (Lleida, Vic, Manresa i el Vallès). Per contra esdevé molt escassa a totes les zones muntanyoses, sobretot als Pirineus, on queda circumscrita als pobles de les valls. (2)

(1)   Roger Tort Peterson i altres.  “Guia dels ocells dels Països Catalans i d’Europa”.  Ed Omega.

(2)   “Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009”. Lynx Edicions

El pardal comú (14,5 cm) és dels ocells més abundants i estesos de Catalunya. Manca només a les zones més deshabitades dels Pirineus, dels Ports, i d’altres muntanyes. És l’ocell comensal de l’home per excel·lència. Viu sempre associat als ambients habitats tant del medi rural com de les ciutats, on és un dels ocells més freqüents.

La seva dieta és variada. Principalment menja llavors, però també insectes, fruita i altres vegetals.

Normalment fa uns nius grossos dintre de tota mena de cavitats dels edificis, també en cavitats i esquerdes dels arbres, entre roques, als penya-segats. De vegades també a les capçades dels arbres o aprofitant nius d’altres espècies, com, per exemple, a dins de nius de cigonya o de garsa. Pon de 4 a 6 ous.

CULTURA POPULAR

Tenir pardalets al cap o Ésser un cap de pardals: il·lusionar-se fàcilment, no tocar de peus a terra, somiar despert.

Vola, salta i pica
per baix i per dalt,
escampant musica
de vulgar pardal.

És l'amic de casa,
l'enemic del camp,
i fins el més ase
li sap el reclam.

Milers de teulades,
de Fraga a l'Alguer,
jeuen festejades
pel bru teulader.

Celdoni Fonoll.  “Veus d’ocells”.  Lynx Edicions